Plastiquem: modernisme

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris modernisme. Mostrar tots els missatges

dimecres, 3 de gener del 2018

MAPPING "LA LLUM DE SANT PAU"

El recinte Modernista de Sant Pau s'il·lumina per Nadal, amb un mapatge que projecta llum i color a la façana principal del recinte.

LA LLUM DE SANT PAU

El mapping "L a llum de Sant Pau" és un espectacle lumínic que vol ser un pont entre el cel i la terra; un moment per celebrar que els dies comencen a allargar-se, el sol s'anteposa a la nit i la natura es prepara per renéixer.

Amb aquesta simfonia es ret homenatge també a l'arquitecte Domènech i Montaner, figura cabdal del Modernisme català.

Encara esteu a temps de gaudir d'aquesta projecció els dies 5 i 6 de gener de 18 a 22.30 h, cada 30 minuts.

La Llum de Sant Pau from Playmodes Studio on Vimeo.

divendres, 16 de novembre del 2012

DIBUIXEM LA FAÇANA DE LA FUNDACIÓ TÀPIES

La Fundació Antoni Tàpies va ser creada el 1984 per l’artista Antoni Tàpies amb l’objectiu de promoure l’estudi i el coneixement de l’art modern i contemporani.

Amb aquesta finalitat, la Fundació obria les seves portes el juny de 1990 a la seu de l’antiga Editorial Montaner i Simon, obra de l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner. Construït entre els anys 1881 i 1885, aquest edifici va ser el primer de l’Eixample que combina el maó vist i el ferro.

Amb la intenció d’elevar l’altura de l’edifici que havia quedat tancat entre les parets mitgeres de les cases contigües, i per subratllar-ne la nova identitat, va ser necessària una intervenció d’Antoni Tàpies, que va donar lloc a l’escultura que corona l’edifici, titulada Núvol i cadira. Aquesta escultura representa un gran núvol del qual sobresurt una cadira (un motiu recurrent en l’obra de Tàpies), la qual fa referència a una actitud meditativa, de pensament i contemplació estètica. L’escultura, que no s’imposa a la façana, sinó que d’alguna manera la sobrevola per tal de no restar-li personalitat, s’ha constituït com a emblema de la Fundació.

Desprès de la visita, hem dibuixat la façana d’aquest edifici.

ALUMNES DE 2n

ALUMNES DE 3r

ALUMNES DE 4t

diumenge, 20 de novembre del 2011

ALFONS MUCHA

Alfons Mucha (1860 - 1939) va ser un pintor i artista gràfic txec, àmpliament reconegut per ser un dels màxims exponents de l'Art Nouveau.

Mucha va produir una gran quantitat de pintures, pòsters, anuncis i il·lustracions, així com dissenys per a joieria, catifes, empaperats i decorats teatrals dins el que es va arribar a conèixer com l'estil Art Nouveau. Els treballs de Mucha freqüentment introduïen dones joves i boniques, flotant amb vestits i ornaments neoclàssics, freqüentment envoltades d'exuberants flors que de vegades formaven rams darrere dels seus caps. Aquest estil va ser imitat amb freqüència. De tota manera, Mucha va intentar distanciar-se d'aquest estil al llarg de la seva vida, insistint que més que adherir-se a un cert estil de moda, les seves pintures s'originaven en la seva pròpia inspiració. Va declarar que pensava que l'art existia per transmetre un missatge espiritual i d'aquí la seva frustració per la fama que va aconseguir a través d'un art bàsicament comercial.

A la manera de MUCHA

Alumne de primer

Alumne de segon

Alumne de tercer

Alumne de quart

Cartells publicitaris dissenyats pels alumnes de Cicle Superior

dissabte, 19 de novembre del 2011

VISITEM LA FUNDACIÓ GODIA

Aprofitant la nostra passejada pel passeig de Gràcia, en apropem a la nova seu de la Fundació Francisco Godia que ocupa els baixos i la planta noble de l’antiga Casa Garriga Nogués. La importància de la planta principal es visualitza a través del balcó sostingut per quatre grans mènsules esculpides per Eusebi Arnau, que representen les quatre edats de la vida. L’escala, il·luminada zenitalment per una claraboia de vidres policromats, ens porta fins a l’interior de la planta noble. Des d’allà podem accedir al pati interior d’illa, reinterpretat per l’escultora Cristina Iglesias.

La casa Garriga Nogués és un edifici eclèctic de 1899-1901 obra d'Enric Sagnier per encàrrec del financer Rupert Garriga Nogués, ubicada al carrer de la Diputació 250 de Barcelona, dins del Quadrat d'Or.

El Tibidabo, el Palau de Justícia, la nova duana de Barcelona i desenes d’habitatges, esglésies i fàbriques són el testimoni de l’activitat d’un arquitecte singular: Enric Sagnier i Villavecchia, l'obra del qual va evolucionar des de l’estil eclèctic, característic de les darreres dècades del segle xix, fins al modernisme. Més endavant, va interpretar un repertori de formes clàssiques d’influència francesa, i va dur a terme un estil propi, adaptat a les necessitats d’una arquitectura sòlida i burgesa, i a la voluntat de crear punts de referència monumentals en la trama urbana.

►Us recomano l'exposició de CaixaForum " La ciutat de Sagnier. Modernista, eclèctica i monumental" del 14/09/2011 al 08/01/2012.

L’exposició recrea el món d’ahir de la burgesia barcelonina, on va néixer Enric Sagnier: la família, la modernitat tècnica, els viatges per Europa... I en presenta l'arquitectura en un muntatge inesperat que introdueix el visitant en una ciutat en construcció. D’una banda, mostra la versatilitat que el du a interessar-se per diferents tipus d’edificis: des d’un petit taller fins a un hotel, des d’un xalet fins a un banc. Al mateix temps, presenta l’ús dels elements decoratius del modernisme, reconstrueix la vida del ja desaparegut Hotel Colón a la plaça de Catalunya, aprofundeix en el seu treball al Palau de Justícia i recupera una col·lecció espectacular de fotografies de la construcció del Tibidabo, símbol religiós i icona internacionalment coneguda de la ciutat de Barcelona.

Abans d'anar, els alumnes de Cicle Inicial van llegir el conte "Misterio en el Museu". Una història que passa dins de la Casa Garriga Nogués i on la protagonista del misteri és la noia del gronxador. Això va crear unes grans expectatives per a descobrir tot allò que succeeix al conte.

La noia del gronxador- 1r.

diumenge, 13 de novembre del 2011

FANALET MODERNISTA

El fanalet és un cub obert per la part de dalt.

Els passos són els següents:

1- Dibuixar la plantilla sobre la cartolina blanca.

2- Retallar-la. Tingueu en compte de deixar les pestanyes corresponents.

3- Cada una de les 4 parets del fanalet les decorem amb motius florals modernistes. Primerament, dibuixem una de les parets. A continuació, calquem el dibuix a les resta

4- Pintar amb retoladors les 4 parets.

5- Per donar transparència, fregar totes les parets amb un cotó sucat amb oli ( serveix el de gira-sol). Així aconseguim un efecte com de pergamí. Un consell, l’oli es posa per la part del darrera. Posar diaris a la taula per fer aquesta activitat.Vigileu amb l'excés d'oli.

6- Deixar eixugar uns dies.

7- Doblar i encolar les pestanyes.Muntar el fanalet. Millor reforçar la base amb un cartró.

8- Col.locar la llàntia al bell mig de la base.

Aquest fanalets els han realitzat el alumnes de quart.

IL·LUSTREM UN POEMA

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,

avançant d'esma pel camí de l'aigua,

se'n ve la vaca tota sola. És cega.

D'un cop de roc llançat amb massa traça,

el vailet va buidar-li un ull i en l'altre

se li ha posat un tel. La vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia;

mes no amb el ferm posat d'altres vegades

Ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,

pel silenci dels prats i en la ribera,

fan dringar l'esquellot mentre pasturen

l'herba fresca a l'atzar ... Ella cauria.

Topa de morro en l'esmolada pica

i recula afrontada... Però torna

i abaixa el cap a l'aigua i beu calmosa.

Beu poc, sense gaire set ... Després aixeca

al cel enorme, l'embanyada testa

amb un gran gesto tràgic; parpelleja

damunt les mortes nines, i se'n torna

orfe de llum, sota del sol que crema,

vacil·lant pels camins inoblidables

brandant llànguidament la llarga cua.

Joan Maragall

En aquest poema, l’autor ens vol transmetre la bellesa i la natura a través d’un ésser vivent, la vaca. Joan Maragall, ens mostra els sentiments, les vivències i les emocions humanes que viu a través del poema i la seva protagonista.

El contingut és molt viu i no presenta una gran dificultat de comprensió. Ens podem imaginar la situació del poema clarament, com la vaca va a veure aigua, com un vailet li va buidar un ull, etc.

Els alumnes de primer han realitzat una recreació pictòrica d'aquest poema tan conegut de Joan Maragall.

LA CASA BATLLÓ

La casa Batlló és fruit d’una reforma. Gaudí va refer en la seva totalitat aquest edifici que, en els seus orígens, era una construcció sense cap personalitat. L’arquitecte va jugar amb les possibilitats de la llum i el color per tal de crear una visió fantàstica que dialoga amb els edificis veïns, en el tram del Passeig de Gràcia en el qual ja hi havia les construccions de Puig i Cadafalch – la Casa Ametller- i de Domenech i Muntaner -la Casa Lleó Morera-, cosa que li va valdre el sobrenom d’Illa de la Discòrdia.

La intervenció de Gaudí a l’edifici que datava de l’any 1877 va consistir en la substitució dels baixos i la façana per una nova estructura de pedra de Montjuïc que puja fins a la tribuna del primer pis i una part del segon amb unes obertures ondulades i columnes que recorden la forma dels ossos. La resta de la façana té forma ondulada i està recoberta amb aplacat de mosaic vitri i discos ceràmics policromats. El mosaic de ceràmica que recobreix la façana és obra de Josep Maria Jujol. Va instal·lar nous balcons de ferro pintats de color os i afegí un cinquè pis i dobles golfes, cobertes amb escates ceràmiques de múltiples colors. Adossada a la façana hi ha una torre cilíndrica coronada per una forma bulbosa que acaba en una creu de sis braços.

Les interpretacions que se li han donat a la façana són diverses. Se l’ha relacionat amb un estany ple de nenúfars; segons aquesta idea, els balcons serien les granotes que emergeixen a la superfície de l’aigua. Una altra versió tindria a veure amb la llegenda de Sant Jordi: és fàcil identificar la teulada amb un gran sauri travessat per una llança amb forma de creu. Les columnes dels pisos principals representarien els ossos de les víctimes causades per l’animal mitològic, mentre que els balcons serien les calaveres. Per últim, és podria interpretar com una al·legoria al Carnaval. Segons aquest punt de vista, l’aplacat ceràmic esdevé confeti, els balcons es transformen en màscares –fa alguns anys estaven pintades de negre, reforçant aquesta visió- i. per últim, la teulada seria el barret de l’Arlequí.